La Lluïsa no obeïa mai i sempre anava a la seva, era una mica beneita.
Les conseqüències eren que ningú no li agraïa res perquè no s’hi podia
comptar, amb ella. I és clar, ens mirava de reüll i parava l’oïda quan rèiem
amb qualsevol beneitura de forma gratuïta. Però no feia res per canviar i la
continuïtat i la tossuderia de les seves manies creaven situacions ambigües
constantment. No sabíem com tractar-la
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada